L’Estat Català de 1873

El desig de recuperar un estat independent ha estat un sentiment comú als catalans de totes les èpoques. Malgrat tots els entrebancs, aquest sentiment ha cristal·litzat, amb motivacions diverses i sort efímera, en més d’una ocasió: les repúbliques catalanes de Pau Claris (1640) o de Francesc Macià (1931) i la proclamació de l’Estat Català (1934) de Lluís Companys són els exemples coneguts per tothom. Tanmateix, aquests no han estat els únics casos en la història del nostre país. Sovint s’oblida que, el març de 1873, va ser proclamat a Barcelona l’Estat Català dins de la Federació Espanyola, clar precedent de la proclamació del de 1934.

L’onze de febrer de 1873, Amadeu de Savoia abdicava i a Espanya es proclamava la república. La curta vida de la I República espanyola va estar marcada per l’enfrontament entre unitaristes i federalistes. També dins del federalisme català, i arran dels diferents posicionaments provocats per la constitució de 1869, s’havien anat perfilat dues tendències: la dels moderats o benèvols i la dels radicals o intransigents. Aquests últims eren partidaris d’assolir, abans de res, la independència de Catalunya per poder establir, com a estat sobirà i en peu d’igualtat, qualsevol pacte amb altres estats peninsulars. Entre aquests federalistes intransigents trobem, entre d’altres, Valentí Almirall, Gonçal Serraclara, Antoni Feliu i Codina i Baldomer Lostau.

Decebuts per la deriva política de la jove república espanyola (el federalisme, a l’estat espanyol, només se l’han cregut els catalans), els intransigents, reunits a la Diputació de Barcelona i encapçalats per Baldomer Lostau van proclamar l’Estat Català. Del moment convuls que s’estava vivint n’és prova fefaent la confusió pel que fa a l’establiment exacte de la data de la proclamació que varia, segons la font, entre els dies 5 i 9 de març.

Les pressions de l’aleshores president de la república, el català Estanislau Figueras i d’altres polítics federalistes catalans com Pi i Margall o del mateix Valentí Almirall, que creien que la proclamació d’un estat català independent posava en perill el futur projecte federal a nivell de tot l’estat juntament amb la promesa d’una futura constitució veritablement federal i de la dissolució de l’exèrcit a Catalunya i la seva substitució per un cos de voluntaris, van fer desistir els intransigents que, finalment, van renunciar a l’Estat Català.

Tot plegat, no va servir de res perquè el projecte federal mai no veuria la llum. Es va anar dissolent en una república cada cop menys desitjada per l’opinió pública espanyola que considerava el nou règim com un instrument dels catalans per tractar “... España como país conquistado” o “... privar a Madrid de su capitalidad, mientras (Catalunya) crece y prospera a costa de España entera” declaracions que es podien llegir als diaris de l’època.