31 de desembre 2009

DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA


Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España. Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.

25 de desembre 2009

Les consultes sobiranistes i el suport creixent a la independència


Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 19. Divendres, 25 de desembre del 2009


La por al debat nacional

Josep Maria Solé i Sabaté / Catedràtic d'història contemporània a la UAB

Les consultes sobiranistes ens han portat molts elements d'anàlisi, però n'hi ha un que destaca per damunt de tots. El nacionalisme català és absolutament hegemònic a Catalunya. I un afegit clar que neix de les desconsideracions de tota mena immediatament posteriors als resultats del 13-D en què molts volien fer dubtar de la seva força, ajudats per picabaralles personalistes. Quan ha arribat l'hora dels estudis i de les enquestes, en totes resulta que la independència de Catalunya dins una Europa social i democràtica, en aquests moments, la votaria com a mínim la meitat de la població, tenint en compte, a més a més, una tendència creixent, per sentiment i reflexió, cada cop més afermada i amb menys por.

22 de desembre 2009

Dades sobre l'expoli fiscal de Catalunya

Obtingut de les pàgines web de “Sobirania i Progrés”


Un munt d’ arguments per dir adéu. Es molt llarg però situa perfectament el debat.

Les dades que s'hi exposen són vertaderes i contrastades. (dades: Observatori del Finançament de Catalunya)

L'any 2005 Espanya no va tornar a Catalunya 19.177 milions d'euros, això fa 52'5 milions d'euros al dia (8742 milions de pessetes!). Aquests diners pertanyen a Catalunya. Això afecta a tots els habitants de Catalunya, independentment d'on hagin nascut o de si es diuen Puig, Pérez o Mohammed.

20 de desembre 2009

La Vanguardia considera que els independentistes ja som majoria

Podeu llegir-ho aquí. A què esperem si tots els mitjans i tots els indicis diuen que guanyaríem?

17 de desembre 2009

Segons el PSOE, les consultes són una "pantomima"

Ho podeu llegir aquí.

Entreteniment musical - Me cuesta tanto olvidarte (A. Ubago)

A un reagrupat jove

Ets jove i t'has de situar a la vida. Les circumstàncies no són fàcils i un mal pas ara seria mortal. Si no treus bones notes, no et donaran beques, no podràs fer un màster i no et voldran a cap feina. Si t'estigmatitzen massa -com a catalanista- a molts llocs et giraran la cara. Per això, els teus pares et diuen que no t'impliquis gaire en política.

Però tens innat el sentit de la justícia, perquè ets intel·ligent i bo. T'estimes el teu poble i no pots sofrir veure com es degrada dia a dia: com ens insulten des de tots els mitjans, com ens saquegen, com l'alcalde de Barcelona anuncia als barcelonins, des de Madrid, que es torna a presentar com a alcalde; com fa tres-cents anys que ens destrueixen la llengua, l'economia, l'orgull que necessitem per viure com a persones -perquè totes les persones som, també, membres d'una col·lectivitat.

I decideixes venir amb nosaltres, a Reagrupament. O nosaltres venir amb tu, tant se val: decideixes dedicar una part del teu talent al teu país. Malgrat la incomprensió dels pares, potser; malgrat la incomprensió dels amics, que són de festa mentre tu participes en reunions; malgrat el nostre país, que és difícil i, tantes vegades, decebedor. Formes part de la gent noble que ha viscut a Catalunya. Continues aquesta cadena sagrada i saps que, malgrat tots els obstacles, un dia veurem la llum. Per això no et fa por la foscor. Per això ja ara delegem el dia en què podrem compartir amb tu l'esplendor de la justícia.

md

Podem guanyar ara ja el referèndum (Vilaweb)

Guanyar, com vol la UE
17.12.2009

Els resultats del 13-D no es poden extrapolar a la lleugera, això és evident. Només van votar unes desenes de ciutats i pobles i, encara que siguen molt representatives, no són un retrat prou cabal del país. Dit això, les dades definitives insinuen per primera vegada que podríem guanyar un referèndum en les condicions que exigeix la Unió Europea.

L’Estat Català de 1873

El desig de recuperar un estat independent ha estat un sentiment comú als catalans de totes les èpoques. Malgrat tots els entrebancs, aquest sentiment ha cristal·litzat, amb motivacions diverses i sort efímera, en més d’una ocasió: les repúbliques catalanes de Pau Claris (1640) o de Francesc Macià (1931) i la proclamació de l’Estat Català (1934) de Lluís Companys són els exemples coneguts per tothom. Tanmateix, aquests no han estat els únics casos en la història del nostre país. Sovint s’oblida que, el març de 1873, va ser proclamat a Barcelona l’Estat Català dins de la Federació Espanyola, clar precedent de la proclamació del de 1934.

L’onze de febrer de 1873, Amadeu de Savoia abdicava i a Espanya es proclamava la república. La curta vida de la I República espanyola va estar marcada per l’enfrontament entre unitaristes i federalistes. També dins del federalisme català, i arran dels diferents posicionaments provocats per la constitució de 1869, s’havien anat perfilat dues tendències: la dels moderats o benèvols i la dels radicals o intransigents. Aquests últims eren partidaris d’assolir, abans de res, la independència de Catalunya per poder establir, com a estat sobirà i en peu d’igualtat, qualsevol pacte amb altres estats peninsulars. Entre aquests federalistes intransigents trobem, entre d’altres, Valentí Almirall, Gonçal Serraclara, Antoni Feliu i Codina i Baldomer Lostau.

Decebuts per la deriva política de la jove república espanyola (el federalisme, a l’estat espanyol, només se l’han cregut els catalans), els intransigents, reunits a la Diputació de Barcelona i encapçalats per Baldomer Lostau van proclamar l’Estat Català. Del moment convuls que s’estava vivint n’és prova fefaent la confusió pel que fa a l’establiment exacte de la data de la proclamació que varia, segons la font, entre els dies 5 i 9 de març.

Les pressions de l’aleshores president de la república, el català Estanislau Figueras i d’altres polítics federalistes catalans com Pi i Margall o del mateix Valentí Almirall, que creien que la proclamació d’un estat català independent posava en perill el futur projecte federal a nivell de tot l’estat juntament amb la promesa d’una futura constitució veritablement federal i de la dissolució de l’exèrcit a Catalunya i la seva substitució per un cos de voluntaris, van fer desistir els intransigents que, finalment, van renunciar a l’Estat Català.

Tot plegat, no va servir de res perquè el projecte federal mai no veuria la llum. Es va anar dissolent en una república cada cop menys desitjada per l’opinió pública espanyola que considerava el nou règim com un instrument dels catalans per tractar “... España como país conquistado” o “... privar a Madrid de su capitalidad, mientras (Catalunya) crece y prospera a costa de España entera” declaracions que es podien llegir als diaris de l’època.

16 de desembre 2009

Sobre percentatges

EL 27,5% DE PARTICIPACIÓ ES UN GRAN ÈXIT, DIR EL CONTRARI ES UNA GRAN MENTIRA.


NO ENS DEIXEM ENGANYAR:

Sabeu quin percentatge d'electors (sobre cens electoral) va treure el PSC: el 15,21%

Sabeu amb quin percentatge del cens electoral governa el Sr Montilla (Tripartit) el: 28,5%

Sabeu hores d'ara quin percentatge obtindria el PP sobre el cens electoral i Guanyaria quasi per majoria absoluta, el 24%


Després del terratrèmol de diumenge, s'han alçat moltes veus parlant de si un 15%, un 20% o un 30% és poc o molt. Sabeu quin és el percentatge del cens electoral que va obtenir el 2006 el PSC per poder governar a Catalunya? Us imagineu quin percentatge del cens va votar Montilla? Doncs exactament un 15,21%. Sorpresos? És tan senzill com saber que el PSC va treure un 26,8% dels vots emesos sobre una participació total d'un 56,77%. Potser el que sorprèn és que l'endemà d'unes votacions tothom s'atreveixi a opinar subjectivament sobre si un cert nombre de vots és molt o poc, però ningú sigui capaç de donar xifres que corroborin la seva opinió. Quant suma tot el tripartit sencer? Doncs PSC+ERC+ICV van sumar el 2006 ni més ni menys que un 28,54%. Poc o molt?


I ja que parlem de sobiranisme, potser una altra bona dada seria saber quin percentatge del cens va votar els partits considerats catalanistes. Doncs si sumem els vots de CIU i els d'ERC a les últimes catalanes el total de vots és d'un 25,82% del cens. Sorpresos un altre cop?


Potser ara que un 30% del cens on s'ha fet la consulta ha votat a favor de la independència ja no ens semblarà tan poca cosa i la gent podrà valorar-ho millor. Arribar a les xifres a què s'ha arribat amb els mitjans amb què s'ha fet és extraordinari. De fet, qualsevol opció política catalana que hagués aconseguit que la votés un 30% del cens hauria assolit una única cosa: la majoria absoluta al Parlament de Catalunya.


Escrit per Josep Comas i Font

Article de Pol Cruz. Cal seguir treballant

Els resultats sobre els referèndums independentistes no han estat apoteòsics, certament. Se n’ha parlat prou als mitjans catalans i espanyols de forma que la majoria dels independentistes hauran anat a votar. Tanmateix cal pensar que, en el millor dels casos, hi ha un 25% de la població que sempre s’absté. I s’absté perquè creu que el vot no serveix per a res. És evident que en un referèndum no vinculant en el qual, efectivament, es pot afirmar entre cometes que el vot “no serveix per res”, aquest percentatge de gent augmenta, també entre els que votarien que sí. Crec que els resultats d’avui demostren el que unes quantes enquestes han vingut apuntant anteriorment: en un referèndum vinculant el 35% votaria que sí, el 40% que no i el 25% s'abstindria, aproximadament. És a dir, avui per avui, un 35% davant d’un 40%. Obviant l’abstenció, un 45% dels vots positius i un 55% dels vots negatius.

Ja ho sabíem, que encara no érem majoria. Ja ho sabíem. Per això cal continuar esperant. Necessitem seguir amb la tasca de conscienciació de l’última dècada: cal recordar que el tema de l'espoli fiscal ha calat els darrers anys, era una qüestió obviada a principis dels noranta i ha carregat d’arguments l’independentisme. Que aquest missatge hagi calat ha estat feina de tot el moviment: cal felicitar-nos, doncs. De la mateixa manera, si el TC toca, per poc que sigui, l’Estatut (és evident que ho farà) caldrà repetir fins a la sacietat que només hi ha dues opcions: o el límit a la descentralització imposat per Espanya –és a dir, l’Estatut-, o la independència. Això també ens ajudarà a fer créixer aquest hipotètic 35%. No és cap secret, tampoc, que més tard o més d’hora el PP tornarà a governar Espanya. Això és negatiu perquè aquest és un partit clarament hostil contra Catalunya. Però també és cert que independentment de qui governi a l’Estat el límit autonòmic ja l’haurà fixat l’Estatut i que, per tant, l’únic que aconseguirà aquest PP és fer més clarivident la situació anòmala que pateix Catalunya i conseqüentment avivar la necessària “desafecció”.


El resultat del 13 de desembre no és esplèndid i encara no som majoria. Però hem crescut molt. Veníem del no res. Als anys 80 l'independentisme era una entelèquia de quatre il•luminats. Hem crescut de forma persistent i res no indica que la tendència hagi de canviar. No ho ha fet amb una de les cares –aparentment- més amables que hi ha hagut a Espanya els darrers anys i, per tant, tampoc no ho deixarà de fer amb el que pugui venir. Si fins ara no ha frenat, no té motius per fer-ho els propers anys, al contrari.


És evident que hi ha una massa estructural a Catalunya que independentment de qualsevol argument votarà que no per una qüestió sentimental; no es van volatilitzar amb la transició i han tingut fills. Però ells no estan organitzats i nosaltres ho hem d'aprofitar per estendre la consciència nacional entre els nous immigrants; així, demà, es podran sumar a la causa independentista com ja hem vist que ho han fet uns quants pel dia 13. Veníem del no res però hem crescut de tal forma que ja centrem el debat polític a Catalunya i, per tant, res no ens ha de fer pensar que hàgim d'estancar-nos en termes relatius. Actualment el debat sobre quin ha de ser l’horitzó nacional del país és: o bé un cadàver d’Estatut o bé la independència. Això ens encara la situació de forma clara. Som més perquè hem musculat el discurs: allà on nosaltres aportem nous arguments ells treuen el grotesc tema de la “liga catalana”. “Que el Barça juegue la liga catalana”, diuen. Com si un Almería-Santander fos interessant i com si Andorra no jugués la mateixa lliga que nosaltres. Com si Portugal no hagués proposat ja crear la lliga ibèrica de futbol. Raons que guanyen pes davant les misèries de sempre. Aquest és el nostre major actiu.


Si la tendència de creixement de l’independentisme seguís com fins ara, en poc temps podem ser majoria. En 1 any l’opció d'estat independent a l'enquesta del CEO d'entre les quatre que hi ha -regió, autonomia, estat federal o estat independent- ha crescut 2 punts, del 19 al 21%. En un any. Els darrers 5, ha crescut 6 punts, del 15% al 21%. Tot i que actualment l’ascens pugui ser més pronunciat per la conjuntura política del moment no hi ha dubte que la tendència és clarament alcista. És per això que el dia que a l'enquesta del CEO, d'entre les quatre opcions, la de l'estat independent guanyi amb el 35%, molt fàcilment quan només es plantegi el sí o el no arribarem sobradament al 51% dels vots afirmatius.

Qualsevol gest per seguir endavant és bo. Des de regalar l'estelada a un català immigrat que te la demana durant les celebracions del Barça fins a repartir díptics sobre l'espoli fiscal a les zones més difícils de Catalunya.

El resultat del referèndum d'ahir no és ni dolent ni esplèndid: simplement és correcte perquè ens ha permès prendre el pols al país i comprovar que la tendència és bona i que cal seguir treballant.

15 de desembre 2009

Escrit de rèplica que es pot llegir a Libération

És interessant llegir el comentari que un català castellanoparlant ha publicat avui al diari francès Libération. Us la copiem perquè vegeu que, des de sectors no forçosament nacionalistes, també es veuen les grans injustícies que pateix Catalunya.

Exagérations et légendes


Habitant en Catalogne depuis un dizaine d'année, je suis un peu lassé de lire toujours les mêmes idioties et exagérations de part et d'autres.

D'une part, je suis content que le référendum n'ait été qu'un demi-succès. Il a davantage été une manoeuvre politique ou les différents partis nationaliste, à gauche (CUP, ERC) et au centre-droit (CiU) ont fait oeuvre de propagandes plus ou moins intenses pour leurs propres oripeaux. Et curieusement pour les français, c'est à gauche que ça tire le plus fort (il ne faut pas oublier que les régionales catalanes s'approchent et replacer ce référendum dans ce contexte).
D'autre part, je suis désolé de voir que l'on ne perçoive pas le ras-le-bol de la société catalane. Pourquoi les mêmes articles du statut communautaire sont-ils validés pour l'Andalousie (PSOE) ou Valence (PP) et dénoncés au Conseil Constitutionnel pour la Catalogne ? Pourquoi juge-t-on qu'il est impossible que le premier ministre espagnol soit un catalan ? Pourquoi ces problèmes de sous-investissement chronique sur les trains de banlieue RENFE de l'agglomération de Barcelone ? Pourquoi lorsque les régions demandent à ce que les attributions budgétaires tiennent mieux compte des augmentations de populations et de l'immigration dans les dépenses sociales, on s'en prend à l'égoïsme de la Catalogne et non pas à Valence ou Madrid, qui en profiteront de même ?
Enfin, je vois des participants à ce forum dire qu'ils se font insulter pour parler espagnol en Catalogne. C'est ridicule. Je suis moi-même castellanophone et tout au long de mes années de résidence ici, je n'ai jamais vu ou vécu pareille scène. Il y a des extrêmistes partout: de là à dire que "ça se passe comme ça", c'est tout simplement faire oeuvre de mensonge.
Ensuite, aux français, qui comparent l'indépendance de la Catalogne avec celle du haut-cotentin ou de Belleville... Je ne suis pas favorable à l'indépendance. Cependant, les certitudes de chacun doivent être aussi relativisées... La France n'était elle pas un soutien enthousiaste de l'indépendance du Kosovo au nom du droit des peuples à disposer d'eux-mêmes ? Il faudra savoir... La Catalogne est un pays autosuffisante et largement plus peuplé que le Kosovo. Je ne suis pas en faveur de l'indépendance, mais j'en comprends la logique.
Quant aux langues régionales, elles ont été largement massacrées en France, au nom du progrès. Au nom du progrès, nous pourrions tous parler anglais. C'est justement la richesse de l'Europe, une richesse coûteuse certes, mais une richesse unique, que de disposer d'une telle diversité linguistique. Et qu'on le veuille ou non, les langues sans Etat et minoritaires doivent faire l'objet d'une politique spécifique si on veut éviter leur disparition: toutes les deux semaines, une langue disparaît dans le monde. Et c'est un appauvrissement qui n'est pas innocent.

Putos catalanes de mierda

L'insult d'avui el podeu llegir aquí.

14 de desembre 2009

Un 95 % a favor del sí a la independència

Móra presentarà demà a la Mesa del Parlament de Catalunya una ILP perquè la Cambra catalana convoqui un referèndum a nivell de Catalunya el 25 d'abril

Després dels resultats obtinguts en les consultes d'aquest diumenge en què prop de 200.000 persones han acudit a les urnes, un 95 % de les quals han votat a favor del sí a la independència, Móra ha qualificat el dia d'avui de "triomf rotund del sobiranisme" i ha anunciat que portarà demà a la Mesa del Parlament de Catalunya una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) perquè la Cambra catalana convoqui un referèndum a nivell de Catalunya el 25 d'abril. Anar a la notícia

13 de desembre 2009

12 de desembre 2009

International news on Catalan independence

CORRIERE DELLA SERA

Spagna: il 13 dicembre in Catalogna referendum su indipendenza


05 Novembre 2009 15:02 ESTERI

BARCELLONA - Un referendum sull'autodeterminazione della Catalogna si terra' il 13 dicembre in 130 comuni (su 978) della Regione. Lo ha annunciato l'indipendentista catalano Uriel Beltran. Al voto assisteranno anche osservatori internazionali. I comuni chiamati alle urne seguono la strada aperta da Arenys de Munt, che il 13 settembre scorso ha ospitato il primo referendum sull'indipendenza dalla Spagna, con una partecipazione del 40%: allora ha vinto il si' con il 96%. Per Uriel, le consultazioni popolari sono solo l'anticipo di un grande referendum indipendentista che si dovra' realizzare a breve in tutta la Catalogna. (RCD)


BBC NEWS
Catalonia votes on independence from Spain

La Nación (Paraguay)

Tribune de Genève

Paraules per a la reflexió

Catalunya necessita de tots els seus fills: és massa petita per deixar-ne perdre cap; és prou gran perquè tots hi capiguem.

J. Tarradelles

Alegria - Antònia Font

Le Monde es fa ampli ressò de les consultes

Ho podeu llegir aquí en català o aquí en francès.

Moltes gràcies a tots els mitjans que treballen per la justícia a Europa.

Referéndum en Catalunya - Pilar Rahola

Con la perspectiva de los meses, resulta evidente que Arenys de Munt fue algo más que un pan con tomate de fin de semana. Probablemente nació como nacen muchos procesos sociales, con una buena dosis de improvisación e ingenuidad. Su eclosión, un tanto kumbayá, alimentó, además, las voces de la caverna, eternamente dispuestas a declarar el estado de sitio contra las huestes almogávares. Hay una España que acecha cualquier sobreactuación catalana para tocar las trompetas del Apocalipsis. Sólo hace falta repasar las barbaridades dichas a raíz del editorial sobre el Estatut –magistralmente parodiadas por Toni Soler en el Polònia–, para recordar que la Contrarreforma no ha abandonado los cerebros de algunos perseguidores de afrancesados. La España que odiaba a Jovellanos continúa odiando a los catalanes. Arenys de Munt, pues, corría el riesgo de ser un pintoresco foc de camp, cuya llamarada nutría el eterno fuego anticatalán. No ha sido así, y si algo ha demostrado es que el iceberg que latía bajo la capa de hielo era de grandes dimensiones. Arenys de Munt, pues, no fue la anécdota de un deseo independentista, fue el catalizador de un sentimiento latente y maduro. Es decir, y para sorpresa de algunos partidos, como la propia ERC, que aún tiene cara de susto, la ciudadanía estaba presta para hacerse la gran pregunta. Ciertamente, ERC aún no sabe qué está pasando, tan preocupada por arrastrarse por las tres almas de su alma tripartita, que ni se entera de lo que ocurre en Catalunya. Y en el vacío de su desconcierto, Joan Laporta va creando su casita política.

Este fin de semana, pues, empieza a caminar un proceso cuyo final no conocemos, pero cuyo principio habita en dos derechos fundamentales: el derecho de los individuos a preguntarse qué quieren para sus pueblos; y el derecho de los pueblos a su soberanía. Es decir, primero la pregunta, y después el derecho a ejercer la respuesta. Que la Constitución no permita ni tan sólo la pregunta no implica que pueda evitarla, porque más allá de las esclavitudes de las leyes está la fuerza de los sentimientos colectivos. Y si una Constitución niega esos sentimientos, la equivocada es la Constitución. Así pues, este fin de semana miles de catalanes se preguntarán por su futuro. Lo harán sin marco legal, sin ayuda institucional, prácticamente como si fueran parias en su propia tierra. Pero lo harán, y la fuerza simbólica de esa pregunta prohibida va más allá de toda prohibición. El carácter pacífico de la consulta le otorga, además, una fuerza ética que no ensuciarán los agoreros del miedo. Sólo cabe felicitarse por la sensatez ciudadana, cuya valentía en preguntarse por el futuro de su país choca con la cobardía de los partidos, todos tan asustados que aún no saben dónde esconder la cabeza. ¡Pobres! Creían dirigir el país, y el país los dirige a ellos.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091212/53842975162.html

La font de Vilafant i la independència

LA FONT DE VILAFANT és un vers d`Agustí Bernaus que es va popularitzar moltíssim gràcies a l`espai "Versos diversos" D`el Matí de Catalunya Ràdio.Aquesta poesia ha sigut musicalitzada i interpretada per Celdoni Fonoll.

A Vilafant fant una font,
però la fan tan lentament
que, mentre fan el tros que fan,
el tros que han fet ja es va desfent,
i mai sabreu si l'estan fent
o, pel contrari, la desfan.

El pressupost, però, s`hi fon,
i, és clar, la gent de Vilafant
creu que amb l`excusa de la font,
l`Ajuntament se’ls va rifant,
i que més d`un s`està refent,
i més de quatre revifant.

I, fins dels pobles del voltant,
en rialles esclafint,
els van dient i apostrofant
que, si van fent com ara fan,
de l`aigua no en beuran
ni el que ja és vell ni el que és infant,
perquè quan brolli per la font,
tot Vilafant serà difunt.

Escolteu-la recitada per la Lloll Bertran.

11 de desembre 2009

El presidente del Barça pide el sí a la independencia

Lo podéis leer en este artículo de La Vanguardia.

Segona reunió de Pineda Decideix

Avui a les 20.00 h hi ha hagut a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Pineda la segona reunió de Pineda Decideix. Els membres de Reagrupament estem repartits entre la Comissió Econòmica i la de Formació. De tota manera, l'important no és això: l'important és l'aire d'entusiasme que es vivia a la sala (unes 80 persones), amb gent de tots els partits, de totes les edats, de tota mena de professions i condicions econòmiques, socials, humanes.

Les campanyes pel referèndum de la independència susciten un entusiasme que no es vivia des de la Transició. No hi ha desafecció política: simplement cal que els polítics ens preguntin allò que ens interessa. Des de Reagrupament -i amb tothom qui vulgui, per descomptat, nosaltres treballem per la concòrdia- farem que la independència esdevingui el tema central del debat parlamentari, perquè ja és el tema central a les ments i als cors de gran part de la gent d'aquest país.

Visca una nació lliure, culta, rica i oberta a tothom.

Entrevista extraordinària a Carles Móra

Mireu-la si us plau aquí.

Debat entre RCAT, CiU,Cs, CUP, IC i VIA

Debat moderat per V.Partal sobre el SI a la Independència entre
REAGRUPAMENT, CiU, CIUTADANS, CUP, IC i VIA
Divendres 11 de desembre a les 20:00h
Sala JMArnau a Arenys de Mar

El bròquil - Manel

El president del Barça dóna suport a la independència de Catalunya

Ho podeu llegir en aquest article.

10 de desembre 2009

Notícia de Ràdio Pineda

Redacció de Ràdio Pineda


POLÍTICA - 10-12-2009, 12:00

Reagrupament.Cat té presència a Pineda dins la secció del Maresme
El partit polític Reagrupament.Cat, impulsat per l’exconseller d’ERC, Joan Carretero, té presència a Pineda dins la secció comarcal del Maresme. Reagrupament.cat vol participar a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any vinent. En el cas del Maresme, Reagrupament.cat té 170 afiliats i al conjunt de Catalunya, 3200. Reagrupament.Cat té com a principal objectiu, la independència de Catalunya impulsada des del Parlament català. Miquel Lluís Bayod i Martí Duran, són dos membres de Reagrupament.cat de Pineda i han dit que el principal objectiu és obtenir representació al Parlament català. Martí Duran i Miquel Lluís Bayod, han dit que és plenament factible que Catalunya pugui ser un estat europeu de ple dret dins la Unió Europea. Avui dijous es fa un acte a Arenys de Mar amb el títol, “Dependència i butxaques buides o llibertat”. L’acte es fa al Calisay d’Arenys a les 8 del vespre. La primera assamblea comarcal de Reagrupament.cat es farà el 14 de gener a Mataró a la Sala d’Actes del Col.legi d’Advocats.

Redacció

Tots els habitants de Catalunya podran votar

La novetat de les consultes és que tots els ciutadans de Catalunya hi podran votar. No discriminem a ningú per cap motiu: tothom qui vulgui la llibertat i el progrés, és dels nostres.

Mireu aquest vídeo.

No, no t'equivoquis, CDC

L'exconsellera de CDC Carme-Laura Gil ha criticat en un article publicat al seu bloc, titulat "No, no t'equivoquis, CDC", la "passivitat, la manca d'ambició nacional i l'ambigüitat de CDC i d'ERC". Inicialment, afirma que Artur Mas "ha dit que l'aparició de noves formacions polítiques poden causar la italianització de la política catalana, posant al mateix sac Carretero, Nebrera, Anglada i Ciudadanos. Ha estat una mala diagnosi, una afirmació injusta i una manera de no assumir la responsabilitat de CDC".

09 de desembre 2009

Carta a The Economist

Publiquem avui, atès el seu extraordinari valor argumentatiu, la carta que el Dr. Manel Camps, de la universitat de Santa Cruz, als EUA, va enviar a The Economist, com a resposta a les greus acusacions que aquest setmanari havia fet contra Catalunya, motivades segurament pel fet que els seus corresponsals estan a Madrid i només reben informació proespanyola.

No Coffee, Thank You

This first section of the article entitled “How much is enough?” presents a fairly accurate overview of the policies of “descentralización” (i.e. devolution of power to local entities) that happened with the advent of Democracy in Spain and of its practical outcomes. It accurately describes the three so-called “nacionalidades históricas” or areas of special historical significance as still a problem. The article elaborates on this conflict of interest in the two last sections entitled “Coffee just for us” and “The power of language”. Having grown up in Catalonia, I have to say that I find the last two sections completely biased in favor of Spanish nationalism and in some cases factually incorrect.


The bias can be seen in details such as referring to Basque and Catalan national movement as “nationalists” (with inverted commas) or deriding the grass-roots political movement of Esquerra Republicana as “localist”. I found the latter particularly offensive. Esquerra Republicana was the dominant political force in Catalonia until the Spanish Civil War. I wonder what makes it local. It represents a culture spread throughout a territory that has 12 million inhabitants and that produces 1/3 of the Spanish GNP. This territory is larger than many European nations. Would you call an Irish, a Hungarian or a Danish political movement localist? It sounds like any movement that doesn’t accept integration into Spain is considered localist by these standards. In another sign of egregious bias, Languedoc and Brittany are presented as examples of success, of content integration into France. In my view this “content integration” amounts to nothing less than cultural genocide. Cultural minorities in France have until very recently been denied even the most elementary support (instruction, media, etc..) and have essentially died out as a consequence. Provencal, a language with an illustrious history had 22 million speakers at the turn of the XX century, now it counts only about 2 million, most of them old. Breton had 1 million speakers in 1900, now it numbers about 200,000 again with very young speakers. We don’t want to follow their example. We kept our identity throughout the darkest periods of our history, surrendering it would be like losing our very essence.

Our national aspirations are presented as “a late XIX century invention” and our focus on the preservation of our language as an effort to cover up for our lack of national legitimacy. It is hard to argue our national movement was a recent invention when we fought two bloody wars to reassert our home rule against Madrid (1640-59 and 1700-1716). What the author probably means is that our modern nationalist movement originated around the end of the XIX century, precipitated by the calamitous defeat of Spain during the Spanish-American civil war. This movement wouldn’t have caught on without a base, our own law and language for example, which goes back to the self-government we enjoyed in the old Crown of Aragon. And this modern nationalist movement wasn’t something peculiar to Spain as the article suggests by linking it to the rapid industrial growth taking place at the time. Similar movements were taking place throughout Europe as the definition of nation shifted from being based on allegiance to a ruler to being based on a common culture and history. This new national conscience led to the reunification of Germany and Italy and to the disintegration of the Austro-Hungarian Empire in 1918, of Yugoslavia 1991-1994, and of the Soviet Union in 1991. Our national movement is part of this wider historical trend. The fact it has only been partially successful doesn’t make it less legitimate.

The population of Euskadi and Catalonia is being presented as hostage to the extreme linguistic policies of a few nationalists. I’d like to point out that we are a democracy and that these policies have been implemented with the approval of the vast majority of the autonomous government. Note that, in spite of the fact that 75% of Basques and 50% of Catalans use Spanish as their first language, the “manifesto” to demand an increased presence of Spanish in schools originated in Madrid instead of Euskadi or Catalonia. The fact is that Spanish was a foreign language in Euskadi and Catalonia until modern times. In Catalonia, Catalan remained the native language of the vast majority of the population right up to the Spanish civil war in spite of strenuous efforts by the Spanish government to suppress it. The Franco regime (1939-1975) did enormous damage to our culture: 300,000 Catalonians went into exile, the cream of the crop of Catalan intelligentsia: teachers, writers, actors, artists. Countless others were killed. During the rapid economic growth of the 50s and 60s about two million people from Spanish-speaking areas of Spain moved into Catalonia at a time when Catalan was not allowed in School or in the media. Most Catalans, including Spanish speaking-ones, acknowledge the historical injustice done to Catalan and that it needs all the support it can get to hold its own against the more powerful Spanish. On the other hand Spanish is an official language in Catalonia. At the University Professors have the right granted by the Spanish Constitution to teach in Spanish. Professors are asked to understand Catalan, the same as members of any other public profession, and that is not much to ask given that as the article points out “Catalan and Spanish are more or less mutually intelligible”.
I believe the partisan tone of the article and its lack of historical depth do not measure up to the high standards of the Economist. Piecemeal quotations by Catalan and Basque politicians cited mostly without context do not suffice to give an accurate picture of our view on this matter, as I tried to explain. I believe that this opinion article should be followed up by another one presenting our side of this story.

Sincerely,


Manel Camps

 
Santa Cruz, CA November 12, 2008

Dependència és corrupció

Creixent degeneració d'una societat sense un projecte col·lectiu propi

Article del senyor Alfons López Tena, notari, president del Cercle d'Estudis Sobiranistes.

A principis dels anys noranta tota una sèrie d'empreses de Suècia es van establir a Barcelona. En pocs anys, totes van marxar, i no han tornat. Vaig treballar com a notari per a moltes d'elles, amb els advocats que les assessoraven, en una feina que cobria tot l'espectre jurídic necessari per crear una empresa, organitzar-la, assegurar-ne el finançament i les inversions, i crear els llocs de treball. Continua llegint la resta de l'article

08 de desembre 2009

Enhorabona a l'Ajuntament de Pineda

Avui a l'Ajuntament de Pineda ha passat una cosa que no s'havia vist mai -creiem-: la bandera catalana oneja al mig, i l'espanyola al marge d'aquesta.

No ens agrada que la bandera espanyola onegi als ajuntaments, ja que és el símbol que tenim ficat el mal al cor de cada nucli del país. Però, mentre hi sigui, com més al marge, millor. I, si pot ser, que s'enretiri encara un metre més i caigui del balcó.

Enhorabona a l'Ajuntament perquè, almenys avui, han sabut quin és el poble principal al qual han de ser lleials i al qual han de servir.


Article de Joan Solà

El diari Avui publica un article del doctor Joan Solà que caldria llegir molt bé.

Una vegada em van preguntar: per què no voleu ser espanyols? La primera resposta que se'm va ocórrer, abans de parlar de dèficits fiscals, humiliacions i persecucions -que hi són i que són molt importants- va ser dir: "Imagina't que ets francès. Voldries que et governessin des de París, o t'estimaries més que ho fessin des de Nova York?".

L'article d'en Joan Solà, que insisteix en la dignitat de Catalunya, va una mica en la mateixa direcció. Llegiu-lo, si us plau.

Consultes 13D: Tens el poder de decidir (Sant Cugat del Vallès)

Ves a votar, tant és quin sigui el teu vot.

07 de desembre 2009

La vaca exhausta (poema ludicopolític de M. Duran)

La tradició de les vaques és llarga a Catalunya. Hi ha, com a mínim, tres grans vaques en la nostra literatura: la vaca cega de Maragall (http://ca.wikisource.org/wiki/La_vaca_cega), la vaca de la mala llet de Pere Quart (http://www.mallorcaweb.com/mag-teatre/quart-nins/bestiari.html)  i la vaca boja de David Jou (http://www.mallorcaweb.net/edataviques/bal/jou.html).

Jo, menys dotat que tots tres, però recollint elements dels meus precedents, he actualitzat la vaca a les primeries del segle XXI. La meva vaca és la vaca exhausta. És una vaca que va per una autopista del Vallès (en honor de Pere Quart), dins d'un camió, cap a l'escorxador final:

Botant amb nàusees dintre del contàiner
tota macada pel camí tan bròfec
se’n ve la vaca exhausta. Fou sàvia.
De cops i cops llançats amb traça
li han ‘nat orbant els ulls i les mamelles
i ara el cervell també té espongiasi.
Diuen son nom quan lluny la planifiquen
però no té el posat ferm d’altres vegades
i tots la munyen, i ara no els cal sabre.
Ses companyes, ben grosses, se n’enriuen
quan la veuen tota ella en carn i ossos.
Totes han trobat toro i s’hi aparellen
i en van servides, de braus tot repoblant
les fondalades. A ella, els toros no l’estimen.
Topa de morro en l’esmolada pica
de Flandes i recula, però hi torna,
i fa nous estatuts i nous ridículs.
Vota, sens gaires ganes. Després aixeca
al sostre fosc l’emprenyada testa
amb un gran gesto tràgic; recorda
l’avi, i veu en els seus néts indigna ombra
sens llum a dins del camió que tresca
botant per carreteres no asfaltades
delejant la ceguesa quan l’escorxin.

"Sento", de Gerard Sesé

TV3 no fa debats sobre el 13-D. Carta oberta a la Mònica Terribas

Voldria saber com la màxima responsable de TV3 argumenta el silenci mediàtic sobre el procés de consultes populars que està tenint lloc des de fa setmanes al nostre país i que culminarà el proper 13 de desembre. Pel que hem pogut saber gràcies al web Media.cat, no hi ha previst ni un sol programa per discutir, per fer reflexionar, sobre la independència abans de les consultes, tot i haver-hi programes a la graella, com Àgora o Banda Ampla, que pel seus formats foren adequadíssims. Cal que tothom sàpiga a què obeeix aquest posicionament incomprensible. Uns criteris poc professionals veient la magnitud i l'abast de l'esdeveniment de més de 150 municipis, un desplegament cívic amb pocs precedents. Potser són interessos espuris i pressions polítiques el que provocaran que la Televisió Nacional de Catalunya quasi ignori un fet cabdal de la nostra història col·lectiva? El nostre poble té dret a decidir i així ho farem, amb la nostra Televisió o sense. Si TV3 es desentén de les consultes, no només estarà traint criteris periodístics, sinó els més elemental sentiment de pertinença a una nació. Un projecte nacional que és la raó d'ésser de TV3, cal recordar-ho. Per què, directora, abandonem els criteris de servei públic com són la informació, la formació i l'entreteniment quan es tracta de la independència?

Guillem Casòliva i Cabana, estudiant de Comunicació

La sobirania de Grenlàndia

Un altre país europeu que ha encetat una via sobiranista és Grenlàndia. Com podeu llegir en l'article de l'Avui, el que sorprèn d'aquest cas és la democràcia amb què Dinamarca -que té la sobirania sobre Grenlàndia- accepta la voluntat dels habitants d'aquesta regió. La diferència amb Espanya és abismal.

06 de desembre 2009

No podem fer biblioteques

L'espoli fiscal de Catalunya és d'uns 22.000 milions d'euros l'any. Com és lògic, no hi ha diners per fer biblioteques. Mireu el lamentable estat de les obres de la de Pineda:




La democràcia que volen

Ens arriba aquesta notícia des d'Arenys:

Desde la secció local d'Arenys de Mar, ahir 5 de desembre vàrem estar enganxant cartells demanant el SÍ, per les Consultes per la Independència. Vam fer Arenys i Canet. La nostra desagradable sorpresa ha estat que avui ja no hi són, algú els ha arrencat tots.

05 de desembre 2009

Gazebo - I like Chopin

Catalunya és un ideal de justícia, no ètnic

La presentació de les consultes del dia 13 de desembre a Madrid la van fer:

Alfons López Tena
Patricia Gabancho

Els dos màxims líders de Reagrupament són:

Joan Carretero
Emili Valdero

Són cognoms catalans? Cap dels quatre no ho és per origen lingüístic: tots quatre ho són -i això és el que compta- per voluntat i pel que fan per Catalunya.

Catalunya no és una idea de raça excloent. És un ideal de justícia que, en lluitar per la llibertat dels pobles, dignifica tota la humanitat, perquè ens fa més lliures a tots.

Document sobre la independència d'Escòcia

Si voleu llegir el document que explica de quina manera l'any que ve Escòcia farà un referèndum d'independència, que molt probablement guanyarà, el podeu trobar aquí, editat pel govern escocès:

http://www.scotland.gov.uk/Publications/2009/11/26155932/16

Les universitats

Un exercici interessant consisteix a comparar els departaments de les universitats espanyoles i catalanes. Tot i que la UAB i la UB són les úniques que surten en els rànquings internacionals, els departaments de les universitats espanyoles estan infinitament més inflats de personal que els nostres.

Mireu, per exemple, els departaments de Dret Administratiu de la Universidad Complutense i de la Universitat de Barcelona i compareu els membres de cadascuna (observeu que, a més, a la UB corresponen a dos departaments, Administratiu i Processal):

http://www.ucm.es/info/deradmin/miembros.htm

http://www.ub.edu/dadmin/menu.htm

(Nota: tingueu en compte, a més, que a Madrid hi ha moltes més universitats que a Barcelona, cadascuna d'elles amb els seus departaments corresponents. A Madrid, a més, també tenen la UNED i el CSIC, que aquí estan totalment desmantellats).

Aquesta qüestió no és una bestiesa. Representa que els talents de casa nostra no tenen oportunitats de treballar a la universitat, mentre que a Espanya disposen de molts departaments, amb molta gent, i instituts de recerca mantinguts moltes vegades artificialment.

04 de desembre 2009

Notícia sobre la inauguració del local d'Arenys

Us adjuntem l'enllaç a la notícia publicada pel 'Diari Maresme' que es fa ressò de la inauguració de l'Altell 92 d'Arenys de Mar, el nostre primer local oficial a la comarca.

Cases Regionals COMUNICAT DE PREMSA

Cada vegada que la societat catalana des de la seva base social o bé representada pels partits polítics al Parlament de Catalunya fan moviments per a autoafirmar-se com a poble la serp regional desperta.
Només cal recordar com l’any 1998 la FECAC del Sr. Francisco García Prieto va exercir públicament d’oposició política contra el Parlament de Catalunya per tal que no aprovés l’actual Llei de Política Lingüística, una posada al dia de l’anterior Llei de Normalització Lingüística.

Llegiu la resta del comunicat de premsa a la web dels altres andalusos

03 de desembre 2009

A tots els qui busquem les primaveres lliures

L'independentisme ja és majoritari

Una enquesta que s'ha publicat avui evidencia que l'independentisme ja és molt majoritari a Catalunya. A més, com demostren tots els processos independentistes, quan s'inicien de veritat el "sí" es multiplica molt. Per tant, el sí a la independència podria tenir a Catalunya més del 80%. Llegiu-ne la Resta

Ànims i a treballar, que el futur esponerós per a nosaltres i els nostres fills ja és a tocar!

02 de desembre 2009

Xerrada a càrrec de Josep Ma. Vendrell

Anàlisi de la situació del nostre país i les nostres butxaques després de ser una colònia sota dominació estrangera. Estudi de la fuga de diners i planejament de la via de sortida.

Els números sobre la taula són un indicador clar: es tracta de triar entre l'escurabutxaques de la dependència o la llibertat.

Unes paraules ben actuals del nostre patriota Jaume Brucet (1906-1937) clouran la presentació. Hi haurà col·loqui.

Guió:
  • La nostra pàtria.
  • Símptomes d'alarma:
  • La fuga de diners
  • L'agressió cultural
  • L'estafa (-tut)
  • Posem'hi remei!
  • Paraules d'un patriota.
Presenta:

Josep M. Vendrell i Brucet. Metge i professor de Neurologia de la UAB

Hi col·laboren: Reagrupament i el Cercle Català de Negocis.

http://www.reagrupament.cat/
http://www.ccn.cat/

Lloc: Calisay, Sala Noble. Dijous 10 de desembre. 20:00 h.

Gràcies a Ràdio Pineda

Des de Reagrupament Pineda volem donar les gràcies a Ràdio Pineda per la bona acollida que ens han fet. Ens han permès comunicar la notícia de la nostra constitució, ens han deixat explicar -breument, el temps era de 10 minuts- per què creiem necessària l'existència del nostre partit i ens han tractat cordialment i amb amabilitat.

Esperem que el missatge arribi a molta gent i que cadascú interpreti la seva responsabilitat. Recordeu que, si el país s'ensorra i s'aixeca, dependrà de tots nosaltres i del que fem per a la col·lectivitat.