Els resultats sobre els referèndums independentistes no han estat apoteòsics, certament. Se n’ha parlat prou als mitjans catalans i espanyols de forma que la majoria dels independentistes hauran anat a votar. Tanmateix cal pensar que, en el millor dels casos, hi ha un 25% de la població que sempre s’absté. I s’absté perquè creu que el vot no serveix per a res. És evident que en un referèndum no vinculant en el qual, efectivament, es pot afirmar entre cometes que el vot “no serveix per res”, aquest percentatge de gent augmenta, també entre els que votarien que sí. Crec que els resultats d’avui demostren el que unes quantes enquestes han vingut apuntant anteriorment: en un referèndum vinculant el 35% votaria que sí, el 40% que no i el 25% s'abstindria, aproximadament. És a dir, avui per avui, un 35% davant d’un 40%. Obviant l’abstenció, un 45% dels vots positius i un 55% dels vots negatius.
Ja ho sabíem, que encara no érem majoria. Ja ho sabíem. Per això cal continuar esperant. Necessitem seguir amb la tasca de conscienciació de l’última dècada: cal recordar que el tema de l'espoli fiscal ha calat els darrers anys, era una qüestió obviada a principis dels noranta i ha carregat d’arguments l’independentisme. Que aquest missatge hagi calat ha estat feina de tot el moviment: cal felicitar-nos, doncs. De la mateixa manera, si el TC toca, per poc que sigui, l’Estatut (és evident que ho farà) caldrà repetir fins a la sacietat que només hi ha dues opcions: o el límit a la descentralització imposat per Espanya –és a dir, l’Estatut-, o la independència. Això també ens ajudarà a fer créixer aquest hipotètic 35%. No és cap secret, tampoc, que més tard o més d’hora el PP tornarà a governar Espanya. Això és negatiu perquè aquest és un partit clarament hostil contra Catalunya. Però també és cert que independentment de qui governi a l’Estat el límit autonòmic ja l’haurà fixat l’Estatut i que, per tant, l’únic que aconseguirà aquest PP és fer més clarivident la situació anòmala que pateix Catalunya i conseqüentment avivar la necessària “desafecció”.
El resultat del 13 de desembre no és esplèndid i encara no som majoria. Però hem crescut molt. Veníem del no res. Als anys 80 l'independentisme era una entelèquia de quatre il•luminats. Hem crescut de forma persistent i res no indica que la tendència hagi de canviar. No ho ha fet amb una de les cares –aparentment- més amables que hi ha hagut a Espanya els darrers anys i, per tant, tampoc no ho deixarà de fer amb el que pugui venir. Si fins ara no ha frenat, no té motius per fer-ho els propers anys, al contrari.
És evident que hi ha una massa estructural a Catalunya que independentment de qualsevol argument votarà que no per una qüestió sentimental; no es van volatilitzar amb la transició i han tingut fills. Però ells no estan organitzats i nosaltres ho hem d'aprofitar per estendre la consciència nacional entre els nous immigrants; així, demà, es podran sumar a la causa independentista com ja hem vist que ho han fet uns quants pel dia 13. Veníem del no res però hem crescut de tal forma que ja centrem el debat polític a Catalunya i, per tant, res no ens ha de fer pensar que hàgim d'estancar-nos en termes relatius. Actualment el debat sobre quin ha de ser l’horitzó nacional del país és: o bé un cadàver d’Estatut o bé la independència. Això ens encara la situació de forma clara. Som més perquè hem musculat el discurs: allà on nosaltres aportem nous arguments ells treuen el grotesc tema de la “liga catalana”. “Que el Barça juegue la liga catalana”, diuen. Com si un Almería-Santander fos interessant i com si Andorra no jugués la mateixa lliga que nosaltres. Com si Portugal no hagués proposat ja crear la lliga ibèrica de futbol. Raons que guanyen pes davant les misèries de sempre. Aquest és el nostre major actiu.
Si la tendència de creixement de l’independentisme seguís com fins ara, en poc temps podem ser majoria. En 1 any l’opció d'estat independent a l'enquesta del CEO d'entre les quatre que hi ha -regió, autonomia, estat federal o estat independent- ha crescut 2 punts, del 19 al 21%. En un any. Els darrers 5, ha crescut 6 punts, del 15% al 21%. Tot i que actualment l’ascens pugui ser més pronunciat per la conjuntura política del moment no hi ha dubte que la tendència és clarament alcista. És per això que el dia que a l'enquesta del CEO, d'entre les quatre opcions, la de l'estat independent guanyi amb el 35%, molt fàcilment quan només es plantegi el sí o el no arribarem sobradament al 51% dels vots afirmatius.
Qualsevol gest per seguir endavant és bo. Des de regalar l'estelada a un català immigrat que te la demana durant les celebracions del Barça fins a repartir díptics sobre l'espoli fiscal a les zones més difícils de Catalunya.
El resultat del referèndum d'ahir no és ni dolent ni esplèndid: simplement és correcte perquè ens ha permès prendre el pols al país i comprovar que la tendència és bona i que cal seguir treballant.
